Text: Carmina Ribes, Conlloga Muixeranga de Castelló.

En una colla muixeranguera la tasca de fotògrafa és solitària, la més solitària. Tanmateix, la gran energia que s’hi crea al voltant del grup juga molt a favor nostre.

Mirar i deixar que això que mirem forme part important de la memòria del col·lectiu, és una cosa seriosa que ja des del primer moment ens fa plantejar-nos quina o quines són les formes més adients d’aproximar-nos a cadascuna de les situacions que es generem al si la colla, en les seues rutines. Això no és teatre, la plaça no és un decorat i els retratats i retratades es representen a si mateixos. Cal no oblidar, a més, que una imatge mai no actua aïlladament, sinó dins d'un entramat complex de moltes altres imatges; és a dir, dins de l’imaginari que conforma la realitat muixeranguera.

Com a transmissora de records, tracte de fer-hi una aproximació des de tots dos vessants de la consciència.

Així, hi ha la sèrie de les fotografies fetes des del vessant conscient, en què faig intervindre la meua voluntat davant la suposada realitat objectiva -tot pensant que les imatges tenen la capacitat de transcendir dins i fora de l’imaginari col·lectiu entorn del qual es mouen. Fotografiar és representar i narrar. M’hi aproxime, doncs, en cos i pensament, per anar més allà de l’aspecte d’una figura concreta i de tota la seua articulació. Hi pare esment en la composició i en la llum, hi busque un estil acurat amb enquadraments amb pretensió artística i fins i tot simbòlica: uns braços entrellaçats que fan pinya o una figura davant el reflex d’un edifici representatiu... I narrar. Narrar una base sòlida, forta i ferma, narrar la força de voluntat d’un peu que puja, la resiliència d’un rostre que pateix o el groc de la lucidesa.

D’una altra banda, hi ha moments que generen la sèrie de les imatges «robades». Són les que faig amb el zoom de llarg abast per evitar que la gent hi pose o es quede mirant fixament: quasi sempre plans pròxims triats a l’atzar, els de l’inconscient. Com menys m’hi vegen, més espontaneïtat en els primers, segons i tercers plans, més veritat i més exactitud. Persones i figures transcendeixen l’escenari i es queden congelades enfaixant-se davant l’església major d’Algemesí, entrant a plaça per darrere del Fadrí sota un sol de trets quarts de dotze o abraçant-se plorant després d’una bona actuació... Moltes de les imatges d’aquesta sèrie donen compte de com treballa i es comunica un equip.

Amb les dues formes d’enfocar bàsiques es pretén no solament capturar records, sinó també construir una «imatgeria» pròpia de la realitat muixeranguera. Perquè la muixeranga és una cosa que passa i que ens passa per dins.

Aquest article es va publicar a la revista El Temps l'1 d'abril de 2023 i està disponible en el següent enllaç: https://www.eltemps.cat/article/22472/imaginari-narrativa-visual-i-muixerangues