Text: Kassim Carceller. La Mata. Conlloga Muixeranga de Castelló

L’algemesinenc Toni Bellón és doctor en Ciències Socials i autor del llibre «De festa a patrimoni. La patrimonialització de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (1959 -2020)», guardonat amb el premi valencià Alfons el Magnànim en octubre del 2022.

D’on sorgeix la idea d’escriure un llibre sobre les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí?

El llibre és resultat d’una tesi doctoral que vaig dur a terme entre 2018 i 2021, després d’haver realitzat altres dos estudis sobre elements de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, «Els Bastonets d’Algemesí» i «Usos i pràctiques de la tradició: Les muixerangues d’Algemesí», els quals van estar guardonats amb el premi Bernat Capó (en 2016) i el premi d’Investigació Antropològica Joan F. Mira (en 2018), respectivament. En l’acte d’entrega d’aquest darrer premi, la catedràtica d’Antropologia Social de la Universitat de València Josepa Cucó, que va ser una de les membres del jurat que va escollir la meua obra com a guanyadora, i a qui acabava de conèixer eixa mateixa vesprada, em va oferir la possibilitat de fer una tesi doctoral centrada en la Festa d’Algemesí. He d’agrair, una vegada més, a Josepa Cucó per haver confiat en mi.

Creu que ha estat beneficiós per a la festa i la gent del poble que la unesco declarara les festes de la Mare de Déu de la Salut Patrimoni de la Humanitat?

Pense que una declaració patrimonial com la de la UNESCO contribueix a reforçar la identitat col·lectiva local. Però a la vegada també hi ha alguns riscs associats a la dita declaració, i més encara si es tracta d’una festa. Per exemple, l’espectacularització de la part folklòrica de la celebració. Des de 2012 hi ha hagut un increment de visitants per tal de gaudir de les processons algemesinenques els dies 7 i 8 de setembre, i si bé fins ara la festivitat ha estat realitzada pel poble i per al poble, una de les majors amenaces és que esdevinga un espectacle per als turistes.

Hi ha força publicacions en què es transmet la imatge que els muixeranguers de després del 1973 van ser una mena d’herois locals i els predecessors d’antiherois: persones propenses a la beguda que actuaven per diners, descuidats en les formes o amb actituds moralment reproblables. El cert és que aquell setembre del 1973 només van ser unes hores sense muixerangues. Creu encertades aquestes valoracions?
Sí, hi havia una visió molt degradada de la Muixeranga d’abans de 1973 i, sobretot, de les persones que la componien. Fins i tot el mot “muixeranguero” era emprat de manera despectiva com a insult, com a sinònim de persona de poca categoria social i aficionada la beguda. Hi havia un menyspreu molt gran de les elits intel·lectuals locals cap a les persones que formaven part de l’agrupació, les qual eren acusades de mercenàries per eixir a les processons “únicament” a canvi de diners. Quan el ben cert és que la majoria de grups cerimonials que participaven en el seguici processional en aquella època hi sortien a canvi d’una contraprestació econòmica.

Com és ben sabut, la Festa d’Algemesí va viure la seua etapa més decadent en els anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, quan poca gent volia formar part dels diferents elements del seguici processional (danses, música, etc.). Les persones que hi participaven pertanyien a les classes populars i, com ja ha estat dit, sovint ho feien a canvi d’una contraprestació econòmica. En el cas particular de la Muixeranga, la seua decadència en els anys seixanta i principis dels setanta era un fet evident, i cada any estava formada per un menor nombre de components. Cada any estava més desprestigiada. No sé què haguera passat amb la Festa si la Muixeranga haguera desaparegut...

Per tant, més que d’herois i antiherois, pense que cal valorar el paper que han tingut tots dos col·lectius en la Festa. Possiblement sense la Muixeranga de després de 1973 la festivitat no haguera arribat a ser el que hui en dia és; però tinc clar que sense aquells muixerangueros que van continuant eixint a les processons en aquells anys de decadència, i als quals se’ls ha denigrat en tantes ocasions, no s’haguera mantingut la “flama encesa” i, per tant, la muixeranga (representada per la Muixeranga i la Nova Muixeranga) no seria el símbol més reconegut d’Algemesí ni un referent simbòlic valencià, ni la Festa haguera rebut reconeixements com els de Meravella Valenciana, Bé d’Interès Cultural o Patrimoni de la Humanitat, entre d’altres.

Els membres masculins de la família Climent en 1972: a l’esquerre el pare, Baptiste; a la dreta el meu avi, José; i al centre, Joaquim i el seu fill. Fotografia cedida pel Museu Valencià de la Festa.

El seu avi ja era muixeranguer i segur que li va transmetre una gran estima i records de la festa, ens parlaria una mica d’ell i del període que va viure a la muixeranga?

Ell deia que era muixeranguer des dels set anys (des de mitjan de la dècada dels quaranta, i s’ho va deixar a principi dels setanta). Era una persona que va nàixer en una família molt humil, on tots els membres masculins participaven en la Muixeranga, i ben prompte es va haver de posar a treballar, crec recordar que als set o huit anys. Treballava al camp i de pintor. Una de les coses que més destacava de la Festa era l’absència de dolçainers, si actualment cada dansa va acompanyada d’una gran quantitat de dolçaines, llavors solament n’hi havia dos o tres per a tot el seguici processional i, per tant, la Muixeranga havia de compartir xeremiter amb altres danses. És un fet que seria inimaginable hui en dia. També destacava que la Muixeranga d’aquella època era “millor” que les actuals perquè feien l’Alta de cinc sense pinya, ja que eren els “justets”; i també perquè quan arribava el dia 7 de setembre la gent l’esperava amb molta il·lusió, “com or”, donat que des de l’any anterior la població no l’havia vist, i ara tothom està “cansat” de veure-les... Això em solia dir.

La Muixeranga al carrer Berca en la Processoneta del Matí de 2022. Fotografia de l’autor.

Com veu, a dia d’avui, les muixerangues d’Algemesí?

Les veig molt bé, crec que són un orgull per a la població d’Algemesí. Crec que ha resultat positiu l’existència de dues colles, i he de confessar que m’agrada molt veure que actualment hi ha una bona relació entre totes dues. També m’agrada que les dones participen en les dues associacions.

La Nova Muixeranga fent La Reverència davant la ceràmica de la Mare de Déu de la Salut al carrer Berca. Fotografia de l’autor.

Segueix les muixerangues fora d’Algemesí? Quina opinió li mereixen?

Sí que les he estat seguit, sobretot durant el temps de realització de la tesi doctoral i de la investigació prèvia que va donar com a fruit el llibre «Usos i pràctiques de la tradició: les muixerangues d’Algemesí». Fins i tot vaig anar a diversos assajos de colles d’altres poblacions, així com a actuacions com la Cavalcada de les Magues de 2020, on participaren diverses muixerangues. Però he de confessar que en el darrer any i mig he estat desconnectat del món muixeranguer.

Pense que el boom de noves muixerangues dels darrers anys ha tingut un pes fonamental en la consolidació d’aquesta manifestació cultural com a símbol d’identitat valencià.

Pensa seguir investigant el fenomen de les muixerangues? Quin aspecte d’aquestes és el que més li interessa?

Sí, porte any i mig desconnectat del tema, ara mateix estic immers en altres projectes, però prompte retornaré, encara que no sé en quin aspecte concret em centraré. Potser serà alguna cosa totalment diferent a les que he fet fins ara.

Aquesta entrevista es va publicar en el suplement Terra de Muixerangues del diari Levante el divendres 12 de maig de 2023 i està disponible en el següent enllaç: https://www.levante-emv.com/cultura/panorama/2023/05/12/toni-bellon-resultat-positiu-l-87223916.html