Text: Isabel Murria, membre de la Conlloga Muixeranga de Castelló.

Fotos: Tàfol Nicolau, membre de la Conlloga Muixeranga de Castelló.

Sovint hem escoltat muixeranguers que diuen que el que els ha fet quedar-se a la muixeranga és l’ambient, l’esperit d’equip, la solidaritat, la identitat, la cultura popular, etc. Molts afirmen que una vegada ho proves, si vas a un assaig, t’hi quedes. I és que hi ha alguna cosa al món muixeranguer que enganxa. Però el que no saben és que l’activitat muixeranguera guarda un valuós secret amb base científica.

Heu sentit alguna volta que perquè una abraçada sigui efectiva ha de durar almenys 30 segons? Això és perquè quan ens abracem i entrem en contacte físic amb persones s’allibera una hormona que es diu oxitocina, un opiaci endogen relacionat amb la reducció del dolor i el sistema dopaminèrgic de recompensa. Què vol dir això? Que quan aquesta hormona s’allibera al nostre cervell experimentem una sensació neurológica de plaer que a més reforça allò que estem fent, generant una mena d’addicció a escala reduïda. L’oxitocina, anomenada també l’hormona prosocial o de la humanitat, té la capacitat d’afavorir els sentiments de pertinença, confiança, empatia, amistat i altruisme, entre d’altres, a través del contacte físic. Perquè no ens oblidem que l'ésser humà es una especie social, i els lligams són fonamentals per al desenvolupament emocional i el benestar (Meyer-Lindenberg and Tost, 2012), i aquests, són precisament els que sustenten les muixerangues.

Si tenim en ment el que són les muixerangues, entendrem que el contacte físic és inherent a aquestes. Per fer una figura les persones es toquen, es recolzen les unes en les altres, es col·loquen cos a cos, hi ha un estret contacte físic superant inclús qualsevol límit de distància personal culturalment acceptada. Des del moment que comença la figura, ja no ets una persona envoltada de persones, ets pinya. La pinya és una part fonamental a les muixerangues. Tots treballem i patim junts. Tens el peu del teu company a sobre i has de duplicar l’esforç perquè aquest no tremole, i has de demanar pit darrere perquè t’ajuden, tot mentre una altra persona que tens sota l'aixella es recol·loca per poder agafar aquell peu per tal que no esvare. És ací, en eixos segons d’esforç comú, on realment es conformen els lligams muixeranguers. I és just ací, en el cos a cos, on s’allibera la màgia del contacte físic: la química, l’oxitocina.

Hi ha estudis que han afirmat que 6 segons d’abraçada estimulen el cervell i ens produeixen un cert benestar, però que 30 segons equivaldrien a un mes de teràpia. De manera que no anem desencaminats quan afirmem que per a moltes persones fer muixerangues es una mena de teràpia o que els ha donat la vida, o dit d’altra manera, la felicitat. És a dir, que un alliberament d’aquesta hormona, de manera regular i abundant, contribueix al benestar emocional i a la reducció de l’estrès, ajudant també a superar pors i fòbies i millorant fins i tot el sistema immunològic.

Així doncs, podem fer un paral·lelisme entre una abraçada i el fer pinya pel que fa a l'alliberament de l'oxitocina. Quan estàs a la pinya, envoltant de gent en qui confies, però a sobre hi ha tot el component volitiu i cognitiu del desig de que la figura en construcció isca bé per un èxit col·lectiu, imagineu quanta oxitocina podem alliberar en els vora 5 minuts que pot durar la construcció d’una figura! I en les dues hores d’assaig setmanal? Segurament ara entendrem millor com és de certa la frase feta muixeranguera (i castellera) que diu així: “l’assaig, allà on tot comença”.

També és conegut que quan hi ha un pic d’aquesta hormona, una reacció natural de l’organisme és abraçar i besar, perquè ens trobem bé i necessitem compartir aquesta alegria, com a éssers socials que som. Una mostra d’això la trobem després de qualsevol figura muixeranguera, on veiem que la reacció instantània de la colla es fondre’s en abraçades i besades col·lectives en un estat d’eufòria grupal, més encara quan la fita aconseguida ha suposat un repte pel qual la colla ha treballat de manera conjunta.

Aquesta hormona és la mateixa que segrega una dona en un part per a estimular les contraccions i la pujada de la llet. A més, és la que ens genera plaer durant l’orgasme o quan estem enamorats, assegurant així la reproducció humana i la perpetuïtat de l’espècie. Però el més important per a nosaltres com a muixeranguers és la capacitat d’aquesta de promoure vincles afectuosos. Perquè fer muixerangues és molt més que fer torres humanes, fer muixerangues és construir junts, és formar una nova família, aquella que tries, i treballar colze a colze per un objectiu comú. I és que, el fet de tindre objectius i il·lusions comunes i necessitar de tota la colla per aconseguir-los, és una cosa realment motivadora i que genera una forta cohesió de grup i uns forts vincles afectuosos. Gent alegre, oberta, disposada a ajudar-se, ensenyar-se entre elles, a treballar per construir cultura, construir poble...això podria ser motiu suficient per quedar-se a una colla. Però hi ha altre factor que ara sabem que és el responsable d’aquesta “addicció”: la pinya. Fer pinya no és fer grup, fer pinya no és apilotonar-se per si la figura cau, fer pinya no és fer “bulto”, no. Fer pinya és formar part d’un tot, es jugar un mínim paper a nivell individual, que de manera col·lectiva es transforma en algo enorme. Ens ajuntem per bastir torres humanes però, en realitat, forgem una gran família amb qui construir-les.

En temps de confinament trobem moltes coses a faltar, una de les que més és el contacte físic amb els nostres. Però deixant de banda la part social, que encara es pot mantenir en la distància a través de les noves tecnologies, molta gent el que estem trobant a faltar és el contacte físic, el construir junts, el tocar-nos, l’abraçar-nos…necessitem fer pinya, necessitem fer muixerangues. Podríem estar parlant d’una certa addicció a l’oxitocina? D’una certa addicció a les muixerangues? Perquè no ens enganyem, sense oxitocina, probablement, no seriem al món, i podem afirmar amb quasi total seguretat que sense l’oxitocina, avui dia, no hi hauria muixerangues!

Aquest article es va publicar al diari Levante al suplement TERRA DE MUIXERANGUES el divendres 10 de juliol de 2020 i està disponible en el següent enllaç: https://www.levante-emv.com/cultura/panorama/2020/07/10/sense-oxitocina-hi-muixerangues/2029679.html