Text: Enric Sorribes, president de la Federació Coordinadora de Muixerangues i membre de la Conlloga

Quasi un any i mig més tard, al so de la dolçaina i el tabal, la Muixeranga va sonar al cor de València per alçar més de quaranta pinets en l’acte inaugural del Festival Polirítmia. Va ser un acte molt senzill, molt simbòlic, però que va servir per demostrar que les muixerangues segueixen vives i per constatar que hi havia necessitat de retrobar-se. Açò últim va ser un dels aspectes que més es va destacar per part de les persones participants.

Convidades per l’Institut Valencià de Cultura, que sempre ha apostat per la nostra cultura popular (i ara que és, més que mai, quan més es necessita el seu recolzament, no va fallar), i amb la col·laboració de la Federació Coordinadora de Muixerangues, vint colles van fer una actuació molt senzilla i a la vegada molt emotiva. Donat el temps en què estem, enmig d’una pandèmia, es van seguir totes les mesures de seguretat: aforament limitat, limitació i registre de persones participants, els pinets havien d’estar formats per persones convivents, arribada i eixida esglaonada, ús de gel hidroalcohòlic i mascareta, etc.

Abans de tot, després de la rebuda escalonada de les colles, es va improvisar una assemblea de mestres enfront de l’escenari del Festival, una reunió en rogle que va exemplificar la unitat de les muixerangues en aquests moments, i que va servir per ubicar les colles i acordar la manera d’entrar a l’espai delimitat. Aquesta es va fer de dos en dos, caminant, seguint un ordre establert segons l’antiguitat de cada colla, i es van situar al lloc prèviament assignat per a cada muixeranga participant, que van fer entre un i tres pilars. Quan el mestre de la Nova Muixeranga d’Algemesí en representació de totes les colles va cridar «Amunt!», els músics vam començar a tocar la Muixeranga, i els xiquets i les xiquetes van començar a pujar per l’esquena de l’alçador. Va ser un moment molt emocionant, i molts ulls es van omplir de llàgrimes després de tants mesos sense poder fer muixerangues.

Les dolçaineres i dolçainers, les tabaleteres i tabaleters van acompanyar l’entrada a plaça i l’execució de la figura. Són part fonamental de l’espectacle plàstic. Sense música no hi ha muixeranga. En desfer-se els pinets, els muixeranguers i muixerangueres es van girar cap a l’escenari per agrair-los-ho.

Aquesta no ha estat la primera vegada que al Festiva Polirítmia s’han fet muixerangues, i a pesar que en anys anteriors han sigut més espectaculars, les d’enguany no han sigut menys emocionants, perquè dins de la seua senzillesa, els pinets que van alçar les vint colles muixerangueres representen que la resiliència d’aquesta manifestació de la nostra cultura popular i que les muixerangueres i els muixeranguers tenen moltes ganes de tornar a les places després de mesos de confinament responsable.

Cal dir, no obstant això, que l’acte ens va saber a poc i ens vam quedar amb ganes de més, i tothom tenia al cap la realització, quan les condicions sanitàries ho permeten, d’una trobada de muixerangues amb totes les colles, a l’estil dels aplecs de l’antiga Federació de Muixerangues fets entre els 2005 i el 2009, de les primeres diades muixerangueres d’Alacant o de l’Homenatge a València de l’any 2016 a la Plaça de Bous. Tot un repte d’organització, però necessari per a la salut del moviment muixeranguer.

Agafe la frase de l’amic Enric Porcar: cultura viva, poble viu.

Aquest article es va publicar el divendres 9 de juliol de 2021 en el suplement Terra de Muixerangues del diari Levante i està disponible en el següent enllaç: https://www.levante-emv.com/cultura/panorama/2021/07/09/re-muixerem-54830145.html