Text: Kassim Carceller, Conlloga Muixeranga de Castelló

Avui farem un viatge etnològic de curta distància amb moltes parades pel camí a fi de presentar unes torres humanes discretes (màxim tres altures) i desconegudes per al gran públic, això és, les terres castellanes, entenent Castella en un marc geogràfic ampli al qual hem incorporat també les construccions fetes a La Rioja i Extremadura. Més enllà dels famosos Castellers de Madrid, Castella compta entre el seu variat folklore amb un conjunt de danses tradicionals que integren l’execució de peculiars i diverses piles humanes.

Deixem les terres valencianes per desplaçar-nos a Galve de Sorbe (Guadalajara) on ens expliquen que, en 1975, un grup de joves van recuperar les danses tradicionals del poble. Des d’aleshores i caracteritzats amb la vestimenta d’antuvi (roba amb flors per als xiquets i a ratlles per als majors) i musicats amb tabal i dolçaina castellana interpreten una desena de balls diferents, entre ells, el singular «castillo».

L’itinerari cultural continua fins a San Asensio (La Rioja) per conèixer una figura acrobàtica que s’executa abans d’iniciar la dansa: «el castillete», quelcom pareguda al Cinc en un peu muixeranguer. També en formen una altra en què a un dels dansants el traslladen entre els companys en alt i en posició horitzontal i que recorda l’Enterro de les muixerangues d’Algemesí. Ens expliquen que a pobles d’aquesta comunitat com Nalda, Sarzano i Albelda també havia estat comú alçar castells amb estructures arcaiques, estèticament similars a les muixerangues. Segons indiquen fonts oficials d’Albelda, aquestes construccions es feren des del segle XVI, però l’origen continua sent incert. A Catalunya, on el fenomen s’investiga des de fa molts anys s’apunta com a possible origen els viatges que quadrilles de valencians feren per tota la península a partir del s. XVI (tal com hi ha registre a les festes del Corpus de Madrid, Sevilla, Valladolid, Bilbao, Iruña o Tudela) contractats per ballar i en els que la torreta formava la part més apoteòsica de l’exhibició.

Dues hores de viatge després ens aturem a Navas del Pinar (Burgos). Aquest és un xicotet poble de 75 habitants on una de les tradicions més arrelades és la dansa de «el castillete». En ella els bufons «zarragones» creen una figura piramidal amb set dansants. Una volta col·locats els sis primers, el seté integrant brinca a tota velocitat fins a quedar per sobre de tots cap per avall. Instants després cau per l’altra banda d’on ha pujat. L’acrobàcia pròpia del circ té certa dificultat i es repeteix diverses vegades. En l’antic Ball de la Roda castellà, habitual en molts pobles, era comuna la formació de xicotets castells amb perillosos salts com el de Navas.

Durant aquest trajecte hem pogut saber que el Museu Etnogràfic de Castella i Lleó conserva una imatge de 1933 en què un grup de dansaires eleva una figura piramidal de tres alçades a Arévalo de la Sierra (Sòria) que es podria confondre amb les nostres muixerangues arcaiques de Titaïgues, Peníscola o l’Alcúdia.

Prosseguim la ruta fins a Valdestillas (Valladolid), allà ballen la jota de «la Espadaña» i sabem que des de fa unes dècades s’ha estés per bona part de la província. Aquest és un tipus de dansa d’inspiració religiosa del tot inusual en les contrades val·lisoletanes. Endemés, la ballada compta amb l’execució de torres humanes en parelles (pinets diem els valencians) en moviment o estàtics i trios que plegats formen un meravellós quadre plàstic que recorda lleugerament el Guió o l’Altar del repertori d’Algemesí.

Finalment el viatge culmina a Extremadura. Allà trobem la cirereta del pastís: La Octava del Corpus de Peñalsordo (Badajoz). Aquesta és una festivitat de moros i cristians que commemora la pressa del Castell als moriscs en temps de (re)conquesta cristiana i rep el reconeixement BIC i Festa d’Interés Nacional. El zenit de la festa esdevé quan s’aixeca una torre de tres alçades davant de l’església i aquesta avança fins a l’altar. El públic ovaciona els dansaires que ensems que caminen el castell executen diversos moviments d’ajupir i aixecar la figura dotant d’una gran plasticitat la construcció. Durant el recorregut, aquell qui corona roman de genolls onejant enèrgicament una bandera fins que els dansaires, ja exhausts perden les forces i la torre s’ensorra inevitablement. Sens dubte un acte barroc apoteòsic carregat d’estima local i sentiment religiós.

Aquest article es va publicar en el suplement setmanal Terra de Muixerangues del diari Levante el divendres 26 de novembre de 2021 i està disponible en el següent enllaç: https://www.levante-emv.com/cultura/panorama/2021/11/26/torres-humanes-mon-castella-59979806.html