Text, infografia i gràfic: Kassim Carceller, membre de la Conlloga Muixeranga de Castelló.

Foto: Vicent de Castro. Col·lectiu Koma.

Les muixerangues no deixen indiferent ningú. Però d’on ve aquest interés sobtat del poble valencià per aquesta antiga tradició? I què ha fet possible que en poc de temps siga tan coneguda? L’esclat muixeranguer, que no mostra símptomes de ser un fenomen efervescent, ha sorprès tothom; també els muixeranguers de tota la vida. Després d’un llarg període de temps en un clar retrocés, en un declivi constant que contreia el món muixeranguer antic, darrerament hem observat com ha reviscolat i crescut, adaptant-se al nou context. En aquest article tractarem d’explicar els factors socials, polítics i culturals que han condicionat l’evolució de les muixerangues, centrant el focus de l’anàlisi en les darreres dècades per tal d’entendre què ha facilitat la seua expansió.

Durant el Modernisme (finals del s. xix i principis del s. xx), els valors tradicionals i, amb ells, les preferències d’interessos i gustos de la població, fan un tomb de 180 graus respecte de la Renaixença. Nuria Fernández, doctora en antropologia cultural i social, conclou que el Modernisme «va ser un vendaval estètic de ruptura cultural amb el folklore ruralitzant i nacionalista».¹ Una de les conseqüències d’aquest període va ser la desaparició (a excepció d’Algemesí, l’Alcúdia, el Forcall, Peníscola i Titaigües)² de les danses i comparses valencianes que tenien entre el seu repertori les torres humanes. Amb elles, també el tabal i la dolçaina, acompanyants inseparables de les muixerangues, iniciaren una llarga davallada.

Paral·lelament, a finals del s. xix s’inicià –principalment per motius laborals– un llarg procés d’èxode rural en favor de les àrees urbanes i industrials. Aquest s’associà malintencionadament amb la idea que el món rural era un territori decadent, inevitablement sense futur i, per tant, equivalent al passat en contraposició a la idea de futur i modernitat que abanderaven les ciutats, les elits de les quals ja renunciaven de la seua rica cultura popular urbana abans de la Guerra Civil. Durant la dictadura franquista va créixer el menyspreu polític i social a la ruralitat, es prohibiren festivitats paganes com el Carnestoltes³ i es mantingueren aquelles tradicions que a criteri de l’Església i la resta del règim no posaven en dubte la doctrina nacional-catòlica i s’adequaven a la moralitat cristiana.

I així arribem a la dècada de 1980, amb una societat més urbana que mai que dona l’esquena a la cultura popular. Les tradicions, com ara la d’alçar torres humanes, eren un sinònim de passat i es veien amb una pàtina d’autoodi com manifestacions d’un folklorisme bast, rural i obsolet que no cabia en el nou País Valencià. Però aquesta realitat cal contextualitzar-la. Els vuitanta, amb majories absolutes socialistes, fou una dècada dedicada a l’alliberament i trencament amb la dictadura, d’allunyament de l’espiritualitat passada i l’Església, que era símbol de control i sotmetiment. Aquests canvis es materialitzen, d’una banda, amb noves regulacions a nivell polític: la Llei del divorci (1981), l’Estatut d’Autonomia valencià (1982) i la despenalització de l’avortament (1985). D’una altra banda, a nivell sociocultural, sorgeixen una infinitat d’iniciatives: naixen la movida madrilenya i el rock radical basc; la societat posa en marxa l’objecció de consciència, obri els braços a la llibertat sexual i s’interessa, entre altres, per les platges nudistes, i descobreix les drogues i noves fórmules d’oci. La urbanitat com a sinònim de transgressió i avantguarda.

Rafa Xambó, sociòleg i músic d’Algemesí, expressa perfectament el panorama cultural del País Valencià dels vuitanta. Tot i que es refereix a la situació de la música en valencià en particular, la idea transmesa és valida per al conjunt de la cultura i les tradicions valencianes: «els anys 80 del segle xx foren d’una llarga travessia pel desert mentre els socialistes governants menyspreaven i ignoraven la música en valencià [...]. Als anys 90, i molt a poc a poc, va començar a gestar-se una nova escena de la cançó. rtvv ha ignorat la música en valencià tot el temps».⁴

Però no tot havien de ser males notícies. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (luev) de 1983 regula els drets dels ciutadans a emprar el valencià i al·ludeix tímidament al deure de les institucions de servar-los. Tot i tractar-se d’una llei «qualificada d’històrica pels mateixos experts que en certifiquen els dèficits i fracassos»,⁵ i a pesar dels clarobscurs que presenta la norma, aquesta va fer possible una primera generació educada parcialment en valencià. «Alhora, s’anava vertebrant, en l’àmbit comarcal, un moviment de mestres i progenitors que apostaven perquè la llengua esdevinguera un element d’articulació també a l’escola».⁶

Anys 1990-1999. El referent d’una nova època

Els anys noranta foren anys difícils per a la cultura popular i els drets dels valencians; el pspv fou destronat per un Zaplana famolenc de poder. La joventut sense referents intel·lectuals era atreta per un oci fàcil; la ruta del Bakalao dels vuitanta agafà volada als noranta: macrodiscoteques, dj de renom i sessions interminables.
En plena crisi identitària valenciana, comencen a bastir-se nous fonaments. D’una banda, sorgeix una xarxa de centres socials i casals, Escola Valenciana⁷ (1990), El Tempir (1993), Plataforma per la Llengua (1993), Salvem el Cabanyal (1998) i tantes altres entitats i col·lectius. D’una altra banda, la generació luev, rebel i ingovernable, es troba en plena adolescència i amb una ferma voluntat de capgirar-ho tot. D’aquesta genitura formen part els integrants de bandes de referència com Obrint Pas (1993) i la Gossa Sorda (1997), dues agrupacions que eclosionaren als noranta i arrasaren anys després essent un fenomen de masses i un referent que marcà una època.
Una nova generació d’inquiets valencians germinava fora de la influència de les elits polítiques i empresarials. Des d’allà, des de l’ombra, eixí un jovent ben format i amb pensament crític que reivindicà les seues arrels i amb capacitat fins i tot de reinventar-se. Allò que feren aquestes bandes d’incorporar la dolçaina (un instrument tradicional arrelat al folklore) a l’ska, el reggae i el rock exemplifica a la perfecció la capacitat de reinventar – i el potencial– del jovent de la luev. Fou aquesta generació, amb el suport d’altres, la que inicià també el camí de les noves muixerangues.

Aquests valencians estaven atents a les novetats catalanes que provenien del Principat. Els noranta van ser una etapa d’esplendor per al rock català i el món casteller, el qual passà de 18 colles a 62 en una dècada, assolí el primer 3 de 10 el 1998 i tingué aparicions regulars als mitjans (retransmissions de diades, informatius, reportatges...) que els valencians sintonitzaven amb atenció. Als noranta, l’expansió dels castells aplegà a la Catalunya del Nord, Mallorca i el País Valencià (on hi hagué un intent que no quallà).

En 1994, un grup d’escortes d’Olleria es trobava per Mallorca. Aquells joves participaren d’un taller casteller i en quedaren captivats. De tornada al seu poble descobriren amb estupefacció que una dansa local desapareguda en 1917 o 1918, els Locos d’Olleria, tenia entre el seu repertori la construcció de torres humanes. Tot i que se sabia molt poc del vell ball, en 1996 s’estrenà la nova versió dels Locos d’Olleria amb les torres humanes com activitat primordial del col·lectiu. Triaren roba ratllada com la dels seus predecessors i s’aprecià des de l’inici la influència castellera en la manera de fer i concebre les figures. Com a nota rellevant, cal subratllar la importància de ser la primera colla en incorporar la dona, abans fins i tot d’identificar-se com a muixeranga.

L’any 1997, una certa informació sacsà la quotidianitat de la vila d’Algemesí. La notícia que tres joves havien impulsat la creació d’una altra muixeranga al poble –que incorporava la dona i sumava més adeptes a mesura que corrien els mesos– representà un vertader cataclisme per a alguns sectors locals. La Nova Muixeranga d’Algemesí traspuava una altra manera d’entendre la cultura popular i la muixeranga des del respecte a la tradició.

Tot i que els inicis no foren fàcils, en pocs anys s’eregí com un referent per a altres muixerangues que aparegueren després. Això va ser possible per diversos motius. En primer lloc, en molt poc de temps la Nova es va consolidar com una colla potent tant socialment com tècnica; feren l’Alta de 5 només un any després de la seua fundació. A més, era un projecte que comptava amb el distintiu d’Algemesí, el qual li obriria moltes portes fora de casa. En segon lloc, el tarannà d’aquesta agrupació quedà reflectit en els seus estatuts, en què expressa la voluntat de promocionar les muixerangues més enllà d’Algemesí, així com la seua predisposició a ajudar altres colles. Finalment, oferia un model organitzatiu més descentralitzat i era una colla amb implicació social i un marcat caràcter feminista en què la fe ja no era una condició sine qua non per formar-ne part. La Nova va participar des del primer moment dels actes de la festa de la Mare de Déu de la Salut, però també actuava cada vegada més fora de casa i en actes de tot tipus, com ho feien els Locos, per la qual cosa l’imaginari que vinculava la muixeranga amb la litúrgia religiosa perdé força gradualment en favor de nous matisos.

Anys 2000-2009. El primer esclat muixeranguer

En el plànol polític, un pp totpoderós capaç d’amagar l’accident del metro (2006) no vorà les orelles al llop ni amb l’esclat de la crisi econòmica (2008). En l’àmbit sociocultural destaca per sobre de tot la vessant musical, cada vegada amb més adeptes. De fet, visibilitza perfectament l’evolució d’aquest moviment valencià i valencianista i serveix de guia per explicar-lo. En 2005 un centenar de músics es tanca al Palau de la Música contra el vet que els manté l’administració valenciana i pel maltracte rebut pels mitjans. Aquella mobilització fou el germen del potent Col·lectiu de Músics i Cantants Ovidi Montllor. Grups com la Gossa Sorda i Obrint Pas prengueren protagonisme a mesura que avançava la dècada, nasqueren Orxata (2003) i Aspencat (2005), el Botifarra enregistrà el seu primer disc (2006) i tingué lloc la revolució de la dolçaina. Molts joves seguidors d’aquestes bandes s’interessen per l’instrument, s’hi instrueixen i aprofiten qualsevol excusa per fer-la sonar. Alhora, molts grups emergents també la incorporen. Nous projectes d’envergadura alimentaren l’oci reivindicatiu i musical valencianista a un altre nivell –el Festivern (2004), la Gira (2006) i el Feslloch (2007)– amb l’ànim de cobrir la demanda d’un sector de la població a què les autoritats públiques donaven l’esquena.

Així com el moviment musical es va anar fent gran, l’avanç en el camp de les muixerangues, com veurem més endavant, també va ser significatiu, malgrat la situació d’ostracisme generalitzada que es patia: ni els mitjans valencians les mostraven, ni les autoritats públiques les contractaven. Tant era així que el veïnat d’Algemesí desconeixia que al poble del costat, l’Alcúdia, feien torres humanes i viceversa. L’exemple dona una visió de les dimensions de l’esquarterament del territori, resultat de dècades de política de terra cremada, autoodi i menyspreu. Així era molt complicat avançar. Però les entitats valencianistes sí que convidaven les muixerangues; per una raó o altra, comptaven amb elles. Aquestes entitats, per influència de Fuster, feien sonar la melodia en els seus actes arreu del país (manifestacions, mítings, concerts...) i en ocasions hi sumaven la participació d’alguna colla. Els qui allà s’apropaven atorgaren a aquesta melodia un sentit valencianista i reivindicatiu. El sentit més antic de la melodia, doncs, quedava reservat per a una part molt localitzada dels valencians que coneixien les processons de la Mare de Déu de la Salut algemesinenques. Endemés, la gent comença a vore les muixerangues com un element cultural valencià germà del casteller.

Tanmateix, aquest moviment cultural encara era tendre i li caldria més temps, precisament perquè tant els mitjans com les autoritats li barraven el pas. En canvi, els castells –amb un programa setmanal a TV3 des de 2005– eren més coneguts i despertaven, com als noranta, simpatia entre molts valencians per la seua espectacularitat, el treball en equip i la superació per un objectiu comú. Són tot un símbol de catalanitat que connectava amb els valencianistes. Hi hagué un intent fallit de formació d’una colla castellera als noranta (Paterna) i dos més al nou segle (Alcàsser i Xàtiva). Aquesta via no funcionà. No obstant això, hi hagué qui pensà que, si es volia fer torres humanes com a Catalunya, el més coherent era fer muixerangues. Aquestes són menys exigents tècnicament i social i el fet de crear una colla muixeranguera obria la porta a fer també castells en un futur. De fet, un grapat de muixerangues es gestaren amb la intenció de fomentar la identitat valenciana i no tant per l’entusiasme de reprendre un ball folklòric perdut. La Muixeranga de Sueca i la Safor en són dos exemples, les quals es forgen amb la complicitat i el caliu de casals Jaume I. Aquesta via sí que funcionà.

A pesar d’aquesta situació tan desfavorable, el moviment muixeranguer tingué un primer esclat concentrat entre el 2002 i el 2008. En aquest interval arribà la declaració de Bé d’Interés Cultural (bic) de la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (2002). També aparegueren sis noves muixerangues: Sueca, València, Silla (intent), Pego, Carcaixent i la Safor (d’àmbit comarcal) que, sumades a les dos d’Algemesí, els Locos d’Olleria i la reaparició dels Negrets de l’Alcúdia⁸ (2004), feien un total de deu colles. Hi hagué un primer intent de Federació de Muixerangues, altres iniciatives com l’anomenat Moviment de Recuperació de Muixerangues o l’Entitat Promotora de Muixerangues i s’organitzaren trobades, entre elles la Trobada de Torres Humanes d’Algemesí (encara activa i amb la primera edició al 2000).

2010-2020. La dècada del boom muixeranguer

Iniciem la dècada immersos en plena crisi econòmica, política, financera i també de valors. Les conseqüències de la bombolla financera i immobiliària no permeteren el govern mantindre el clientelisme i la difusió dels casos de corrupció fou incontenible.

Paral·lelament, en 2010 la unesco declarà els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat; un any després va ser el torn de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí i, amb elles, la muixeranga. Allò li atorgà la dignificació i el reconeixement que no li haurien d’haver mancat mai.

Malgrat la bona nova en el món muixeranguer, en la vessant social i política hi havia milers de valencians indignats, als quals s’uniren moltes muixerangues, que prengueren els carrers de manera continuada: tancament de TV3 i 15M (2011), Primavera Valenciana (2012), tancament de Canal 9 i del conjunt de rtvv (2013), retallades en l’educació i la sanitat (2013), fi de les ones de Catalunya Ràdio (2014)... En menys de deu anys es va generar un clima tens per la manca de treball, per un futur incert i per centenars de corrupteles i escàndols polítics que veren la llum pública. Van ser anys de moltes mobilitzacions socials i identitàries en què les muixerangues prengueren protagonisme involuntàriament, convertint-se en un referent cultural amb qui tothom que organitzava una manifestació o una concentració volia comptar. Amb el decurs del temps i els esdeveniments, les muixerangues van agafant un solatge contestatari que les identifica amb posicionaments ideològics d’esquerres, nacionalistes i independentistes, la qual cosa genera friccions internes en el fet muixeranguer. Més enllà de les classificacions habituals –entre colles tradicionals o de nova creació; urbanes o rurals; grans, mitjanes o menudes– trobem diferències significatives en la forma en què les colles entenen la muixeranga; unes diferències que diluciden una altra manera d’organitzar les tipologies de colles. A un extrem tenim aquelles que s’identifiquen com a moviments socials; a l’altre, la Muixeranga d’Algemesí, i potser els Negrets, es defineix com un ball de la Mare de Déu. Entremig, es troba el gruix de les muixerangues, les que se senten còmodes com associacions culturals amb major o menor implicació social i nacional.

L’any 2015, un mes abans de les eleccions, la imatge del cartell de la manifestació del 25 d’abril era la Nova Muixeranga d’Algemesí. Aquella vesprada, un tal Vicent Marzà, desconegut aleshores de l’escena política i soci de la Conlloga Muixeranga de Castelló, va fer de contrafort en la Xopera (6-4-2-1-1). El mes següent, el PP era destronat després de 20 anys de mal govern i aquell jove de la generació LUEV es convertia en conseller d’educació i cultura. Tot un símbol.

Un any després, pel 25 d’abril del 2016, una plaça de bous de València plena de gom a gom reconegué i homenatjà les mostres de cultura popular al Cap i Casal. Desenes d’artistes que havien estat censurats a rtvv i els circuits culturals públics, compartiren el protagonisme amb el fenomen del moment: les muixerangues. Aquestes alçaren les seues figures en perfecta comunió amb vora un centenar de dolçaines i tabals dirigits pel gran Carles Santos, en una nit que encara dura en el record de molta gent. Sens dubte, va ser un dels moments àlgids d’aquell merescut i necessari homenatge a València.

El canvi de cicle es tancà per fases. En l’àmbit polític, un nou govern arribà a la Generalitat i bona part de municipis i diputacions (2015); en la vessant cultural, sobrevé la retirada dels escenaris d’Obrint Pas (2014) i la Gossa Sorda (2016) i l’entrada de la dolçaina en la formació reglada als conservatoris (2014); en el camp comunicatiu, s’estrenen Àpunt Ràdio (2017) i Àpunt TV (2018). Quedava encetada, doncs, la nova televisió valenciana, íntegrament en valencià i amb un programa inaugural de notícies en què les muixerangues tingueren un protagonisme real i simbòlic ben rellevant.

Durant el darrer lustre, aquesta nova renaixença cultural frueix –ja li tocava– d’un període de major visibilitat als mitjans de comunicació que en el cas de les muixerangues, com en el cas de la música en valencià, ha de permetre que ocupen un espai més central (no residual com temps enrere) en el panorama cultural i, per tant, que siguen també més conegudes i valorades pel poble valencià. Cal afegir com a nota rellevant el reconeixement institucional de què gaudeix actualment, el qual s’ha formalitzat, entre altres fets, amb el suport de la Generalitat a la creació de la Federació Coordinadora de Muixerangues (FCM) el 2018. Seria un gran símptoma de reconeixement i respecte de la cultura valenciana que el tarannà de les relacions futures heretara el clima d’entesa, recolzament i normalització actual, siga quin siga el signe de les institucions.

Des de Vinaròs fins a Alacant comptem amb 24 muixerangues actives, 17 de les quals es crearen en la darrera dècada, i amb la fcm en ple rendiment. El món muixeranguer representa una nova cultura popular inclusiva, intergeneracional, feminista, horitzontal i dinàmica que amb més de 2.000 persones té vocació de vertebrar el país gràcies a les sinergies que es generen entre els col·lectius i els abundants actes (trobades, cercaviles, tallers, excursions, exposicions...) que es fan de punta a punta del país setmanalment i durant pràcticament tot l’any.

Aquestes muixerangues, donada la nova situació, ja no s’emmirallen tant en el món casteller com van fer a l’inici, sinó que comencen a recórrer un camí propi. Això es deu a diversos factors: una progressiva maduració del fet muixeranguer mateix, el tall de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio que ha dificultat el seguiment del món casteller (per bé que encara siga possible a través d’internet), una major presència als mitjans de comunicació valencians, el reconeixement internacional (declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat) i les oportunitats que ofereixen les xarxes socials a l’hora d’arribar a aquells qui puguen estar interessats en formar-ne part.

Es pot dir que, malgrat el daltabaix que suposa en tots els camps aquest 2020 convuls, fruit d’una pandèmia, el fet muixeranguer transmet il·lusió davant d’un futur per construir. No podia ser d’una altra manera després del periple viscut en els darrers cent anys. A hores d’ara, hi ha motius per a l’optimisme; els valors lligats a l’activitat muixeranguera com la solidaritat, la perseverança, l’empatia, el respecte a la diversitat i el treball en equip per una finalitat comuna front a l’individualisme, són més vius i necessaris que mai. El passat i el present han demostrat que el moviment muixeranguer avança amb pas ferm i està consolidat; el seu futur dependrà del conjunt del poble valencià i dels valors que aquest vulga enarborar.

________________________

1. Fernández, Nuria (2015). Antropología y comparación cultural: métodos y teorías. UNED.
2. Aquestes són conegudes com danses o muixerangues tradicionals amb torres humanes perquè han heretat, generació rere generació, el coneixement i la tècnica de bastir figures. No obstant, això no lleva que hagen tingut períodes o moments puntuals d’inactivitat al llarg del s. XX.
3. La Mojiganga de Titaguas formava part originàriament dels actes de Carnaval. Anys després de la prohibició de la festivitat, s’incorporà a les festes locals de la Mare de Déu del Remei.
4. Xambó, Rafa (maig de 2014). Quadern, núm. 393.
5. Sarrià, Xavi (2018). «Sou imprescindibles», Aplec dels Ports. 40 anys d’història col·lectiva. IVC.
6. Tena, Violeta (19 de juny de 2019). «Vola, Carme!», El Temps.
7. Escola Valenciana és fruit d’un moviment de renovació pedagògica i a favor de la llengua que emergeix a les comarques als anys vuitanta.
8. Ressorgeixen en 1984 després de 30 anys sense activitat fins 2002 i ja definitivament des del 2004 fins l’actualitat.

Aquest article es va publicar a la revista El Temps el 13 de juny de 2020 i està disponible en el següent enllaç: https://www.eltemps.cat/article/10557/contextualitzacio-del-fet-muixeranguer-de-lostracisme-a-simbol-duna-nova-renaixenca