Text: Patri Teruel, Conlloga Muixeranga de Castelló

Avui, 25 de novembre, commemorem el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, una data que, per desgràcia, hem de tindre ben present any rere any. Enguany no podem eixir al carrer a manifestar-nos per les nostres companyes assassinades o per les que pateixen cada dia la violència masclista, però hem de continuar lluitant i denunciant. Hem de seguir fent feminisme, fent xarxa. Per elles, per nosaltres, per les que vindran.

De violències masclistes n'hi ha moltes, de molts tipus i, malauradament, les tenim molt presents en pràcticament tots els àmbits de la nostra vida. Per això, hem de tindre clar que és el nostre deure i, a la vegada, el nostre dret com a dones i com a societat combatre-les fins a fer-les desaparèixer, totes i cadascuna d'elles, per petites que semblen, per insignificants que pareguen, encara que de vegades moltes de nosaltres pensem: "Deixem-ho estar, no paga la pena". No, companyes, és violència i està feta sistemàticament contra nosaltres, les dones. I per això és el nostre dret, però també la nostra obligació, combatre-la fins a eradicar-la.

Per desgràcia, el món de les torres humanes no està lliure de violències masclistes. Afortunadament, crec que podem afirmar que són casos aïllats, pràcticament inexistents, ja que les dones comptem amb el respecte del món casteller i muixeranguer. Hem deixat clar, amb el nostre treball i esforç, que sense dones no hi ha muixerangues. La pinya és, en la gran majoria dels casos, un espai segur i lliure de masclisme i violència. Un espai on, malgrat la proximitat física de totes les persones que la conformen, ens sentim respectades i segures. Però, tot i que aquesta és la tònica general, les muixerangues i els castells són un reflex de la nostra societat i, com a tals, no són impermeables a les violències masclistes tan presents al món actual i, per això mateix, aquestes també hi són presents.

Potser pensareu que soc un poc agosarada per afirmar això, potser penseu que parle per parlar, però no és així. Parle perquè ho he patit en primera persona. Sí, eixe famós i maleït #metoo. Per això considere que és necessari parlar-ne i posar el debat damunt la taula.

Pense que és important compartir amb vosaltres eixos dubtes que se'm van crear quan vaig notar que un home em (per)seguia mentre buscava el meu lloc per posar-me a la pinya i vaig pensar (erròniament) que eren imaginacions meues.

Pense que és important compartir amb vosaltres la sensació de sorpresa, d'incomoditat, de vergonya aliena que vaig sentir quan es va col·locar al darrer cordó al meu costat i va posar "subtilment" la seua mà damunt de la meua per tancar el rengle, mentre formàvem part de la pinya d'un castell de no recorde quants pisos, ja que jo només podia focalitzar la meua atenció en el fet que algú intentava tocar-me sense jo voler-ho.

Pense que he de compartir amb vosaltres el fàstic, la por, la indefensió que vaig sentir quan a la següent ronda de figures es va posicionar magistralment darrere de mi a la pinya i vaig sentir al meu cos allò que mai hauria volgut sentir.

El meu cap no parava: Què faig? Estem al concurs de castells de Tarragona. Estic fent pinya amb una colla que no és la meua. Estem fent un castell. No puc abandonar la pinya. Tinc un compromís amb la colla. Podria ser perillós eixir del meu lloc i trencar la pinya. Puc perjudicar les meues companyes. L'esforç de tota la colla és més important que el que m'està passant a mi. Només puc pensar que vull eixir de la pinya. Però no puc. No puc? Segur? He de mantindre la meua posició a la pinya per la seguretat de la figura o he de fer valdre el meu dret a abandonar-la si el meu cos no és respectat?

A la meua colla, la Conlloga Muixeranga de Castelló, ho tenim clar i així ho hem reflectit al nostre Protocol d’Actuació Contra les Agressions Sexistes, el qual serà presentat avui, dia 25 de novembre, a les 19?h al Menador de Castelló. A la presentació tindrà lloc una taula redona amb la participació de dones representants de la Comissió Feminista de la Jove Muixeranga de València, la Comissió d’Igualtat de la Colla Castellera Bordegassos de Vilanova i la vocal d’equitat de la Federació Coordinadora de Muixerangues.

El debat previ a l'elaboració d'aquest protocol va ser molt enriquidor per a tots i totes i no va estar lliure de polèmica. Moltes persones pensaven que la seguretat de la pinya estava per davant de tot. Però tots i totes vam deixar de dubtar en entendre que no es pot obligar cap persona a romandre en una posició en la qual està sent assetjada o violentada. 

Animem a totes les colles a parlar-ne, a debatre, a escriure protocols que empoderen les dones muixerangueres i castelleres per tal que cap de nosaltres se senta tan indefensa com jo em vaig sentir aquell diumenge d'octubre a la Tarraco Arena Plaça.

Donem ferramentes a les nostres companyes per combatre les violències masclistes. Protegim-les. Fem pedagogia. Parlem-ne. Posem de manifest i convertim en el centre del debat el gran problema endèmic que pateix la nostra societat: la violència feta sistemàticament contra les dones.

El nostre cos ha de ser respectat en tot moment i també ho ha de ser quan fem castells i muixerangues. No en tinguem cap dubte en cap moment, companyes. I si no és així, si el nostre cos no és respectat, ho hem de dir ben alt i ben clar. Tenim l’obligació de denunciar-ho sense por.

Perquè tenim clar des de fa temps que sense dones no hi ha muixeranga. Però, sense respecte cap a nosaltres i el nostre cos, tampoc.

Aquest article va ser publicat per la revista El Temps el dimecres 25 de novembre i està disponible en el següent enllaç: https://www.eltemps.cat/article/11999/alcem-nos-contra-les-violencies-masclistes