La vessant física de les torres humanes és encara molt desconeguda i encara queda molt feina per fer.

El 25 de novembre commemorem el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, una data que, per desgràcia, hem de tindre ben present any rere any. Enguany no podem eixir al carrer a manifestar-nos per les nostres companyes assassinades o per les que pateixen cada dia la violència masclista, però hem de continuar lluitant i denunciant. Hem de seguir fent feminisme, fent xarxa. Per elles, per nosaltres, per les que vindran.

Si hi ha una activitat física que requereix anar amb camisa i texans per a assajar-la, eixa és la muixeranga. Res de malles, pantalons de running o samarretes esportives cridaneres. La roba ha de ser forta i ha de permetre poder agafar-la amb la seguretat que no cedirà quan pugen i baixen els companys o quan la figura patisca una sotragada.

Les torres humanes són un fenomen que transcendeix tota mena de fronteres polítiques i culturals. És evident que pels valencians les més conegudes són les muixerangues i els castells, però, a poc a poc, en descobrirem d’altres més llunyanes.

Creure que es pot és un primer pas, però no l’únic. I si bé és cert que l’esforç, el compromís, la confiança, l’optimisme, l’audàcia, la temperança, el valor, el seny i la voluntat de cooperació són les habilitats i els valors necessaris per alçar una torreta humana —són les virtuts que fan que la torre aguante en equilibri, com tothom celebra i diu—, també és cert que és fonamental la suma de l’esforç de cadascun dels diversos elements per aconseguir-ho.

Tant si fas muixerangues com si tens amics que en fan, sabràs ben bé que, generalment, als muixeranguers i les muixerangueres, a banda de posar-nos la camisa i endinsar-nos a la pinya, també ens agrada molt parlar del que fem. Bé, no necessàriament del que fem nosaltres ni la nostra colla, sinó de tot allò que envolta el món muixeranguer.